La nova adreça fàcil és:

fringomirada.com

i aquí ja no hi escriuré res més, em penso.

• són bascs,
• els agrada aixecar pedres,
• juguen a una cosa que sembla esquaix però sense raquetes,
• es poden afaitar sense espuma i no els passa res (això ho vaig aprendre d’un home que fumava i portava ulleres, sempre),
• quan parlen diuen “ahi-va-la-ostia”,
• es beuen zuritos.

El meu amic PHP és de Bilbao. Jo i els meus companys de pis vam anar a visitar-lo a ell i als seus companys de pis que es diuen Gorka i Jabi. Els tres son de Bilbao però cap sap aixecar pedres, bé pedres petites sí però això no compta com a mèrit perquè ho sap fer tothom i les coses que sap fer tothom són normal i les coses normals, normalment, no es destaquen així que de les pedres res.

La resta de coses que jo sabia de la gent de Bilbao tampoc es van complir massa en la meva estada allí.

Però vam menjar pinxos en un bar i quan vam marxar vaig dir “agur!” que vol dir adéu en un idioma que ningú sap ben bé d’on va sortir i que és la llengua d’aquell tros.

Vaig anar a visitar el museu de Bilbao però només per fora perquè tenia gana de dinar i a la piràmide de Maslow primer ve menjar i a dalt de tot, casi gens important, veure exposicions d’art.

Us ensenyo unes fotos que em vaig fer a Bilbao:

quí dalt estic fent el pote, que vol dir anar a fer unes canyes però amb un nom diferent

I aquí estava intentant enfilar-me dalt el Puppy, que és un gos molt gran fet de flors. I allò que es veu allà al fons és aquest museu que hi ha a Bilbao que té un nom molt estrany i una forma que també es estranya. Potser li van posar el nom inspirant-se en la forma o potser va ser a l’inrevés…

En tot cas Bilbao m’agrada

Vam viatjar amb una amiga que m’agrada. Ja ens coneixíem perquè algun cop havia vingut a casa i sempre s’havia portat molt bé amb mi. A més té molt bon gust musical (segons el meu criteri) i quan a algú li agraden els mateixos grups que a mi sempre té uns quants punts guanyats…

Cadaqués és el poble del senyor Dalí que té un mon que m’agrada molt i que tothom el voldria (això que he escrit és un joc de paraules que a mi m’agraden molt) i també es una mica el poble dels Ix! que són un grup de música que a mi i a ella i a la seva amiga ens agraden molt i a més són molt simpàtics (o almenys ho semblen).

I els dies del pont de l’onze de setembre van passar molt ràpid perquè quan t’ho passes bé les hores passen volant!
I després ja vam tornar cap a casa que també ens agrada.

Com a informació complementaria al meu post de Cadaqués poso una comparació entre el senyor Dalí i jo.

1. El senyor Dalí va néixer l’any 1904 el dia 11 de maig. Això vol dir que era Taure. Jo vaig néixer un dia que no sé però em vam adoptar (i jo vaig adoptar la data com la del meu naixement) el dia 20 del mes de desembre de l’any 2007. Això significa que jo sóc Sagitari.

2. El senyor Dalí abans de néixer a casa seva hi va haver una desgràcia perquè es va morir un germà seu que es deia Salvador i després, va néixer ell i també li van dir Salvador. Jo no tinc germans i tampoc conec a ningú més que es digui Fringo.

3. El senyor Dalí es diu dalí que fa riure i jo em dic Macaskill com el Danny Macaskill que va amb bici molt bé i fa uns vídeos molt xulos.

4. El senyor Dalí pintava quadros i feia escultures i moltes coses artístiques… Jo d’això casi res però a vegades faig fotos.

I ja està la comparació.

Després va venir l’aniversari de la meva companya de pis que cada any diu que en fa 22. Jo penso que és una mica precoç a la seva edat començar a restar… però ella diu que així la gent ja es va despistant i el final aconseguirà que ningú sàpiga quina edat té… Bé, si ella es feliç així…

Després de l’hivern van venir la primavera i Sant Jordi que m’agrada i tothom compra llibres i mentre tot això passava jo i els meus companys de pis estàvem preparant l’estiu. Bé, l’estiu en si ja es prepara tot sol… Nosaltres estàvem preparant les vacances que volíem fer a l’estiu. Ens vam proposar de participar en un ral·li que es diu Mongol Rally. Es va en cotxe, es travessen un munt de països, es fan moltes coses rares, es riu bastant i es va a dormir molt aviat i es coneix a gent del mon i gent que són de més aprop i tot i que també són del món no compten quan es diu que es coneix gent del mon perquè aquesta frase s’utilitza quan es vol parlar de persones que viuen molt lluny…

És per això i perquè vaig fer uns amics que viuen a la capital de l’univers que m’he engrescat a tornar a posar-me davant l’ordinador. Ja us n’aniré explicant més coses, de tot plegat.

El senyor que vaig conèixer al port de Sa Nitja

Vacances! Vaig estar a Menorca amb aquell parell, ells com autèntics turistes neohippies van carregar el cotxe de sacs de dormir, aïllants, menjar i flipamenta, dormien a la platja i es llevaven drogats per la meravella de la realitat , jo la majoria de dies vaig quedar-me al cotxe on els mosquits no em poguessin atrapar..

Vam anar de platja en platja gaudint de les mil cares de l’illa dels 5 fars. Un dia tot fent el turista vaig topar amb un home interessant, estava al port de Sa Nitja observant com una parella jove de la península exigien ajuda per tornar al seu iot que havia quedat parat prop de la costa. L’home, tranquil, va dir-los que els podia deixar uns rems però que no podia pas portar-los que tenia feina, jo observant des d’una distància prudent l’admirava; quan vaig veure que es separaven vaig continuar caminant pel corriol que duia fins la vora de l’aigua, volia passejar per entre les barquetes a través d’aquells fustots col·locats amb un desordre perfecte, a l’arribar-hi vaig creure estar sol i ho mirava i remenava tot fins que una veu em va cridar l’atenció, era l’home dels rems. Vaig pensar mira’l a la cara i no t’acovardeixis que no es pensi que parla amb un covard. L’home es va acostar i em va dir que a veure si em faltava alguna cosa, que potser necessitava un rem… li vaig respondre que no sabria pas què fer-ne jo d’un rem i després d’uns segons massa llargs de silenci, no sé pas com, vam començar a xerrar. No va ser una conversa excepcional, no em vaig il·luminar ni em va resoldre cap dels meus dubtes existencials. L’home no era un “shaman”. Era un home normal, un qualsevol, un qualsevol que sabia cosir les xarxes de pescar i fumar amb pipa, i això és el que feia.

Jo també sóc un cocodril qualsevol, un entre tants. No sé què sé fer. Menorca està molt bé

xiuxiuegen:

-quina sort!

i quan dormien he vist  com somreien perquè els seus sentits estven contents d’haver vist potser el millor espectacle que s’ha fet en els últims anys…

jo també he estat a concerts, vaig veure els Radiohead al Daydream, en Sanjosex a Manresa, els Asstrio,  he estat a l’últim recital que han fet de Puccini, però ahir, jo estava a casa.

Em dic Fringo Macaskill sóc un cocodril i tinc un blog.